12 de febr. 2012

"És fonamental crear una multiplicitat de contrapoders"

Carles Masià / Setmanari Directa 12/02/2012

Estratègies per avançar cap a un món diferent partint des de la base. Sota aquesta premissa inicial, unes 150 persones van seguir el passat 11 de febrer el debat "Perifèries socials, territoris en resistència. Experiències d'autoorganització per a les lluites socials", que va comptar amb la presència de l'escriptor uruguaià Raúl Zibechi, l'economista del Seminari Taifa Miren Etxezarreta i el cooperativista de la Xarxa d'Economia Solidària (XES) Jordi Garcia.

Zibechi va començar la seva intervenció a Barcelona reflexionant que, a diferència de les dècades anteriors, actualment no existeixen estratègies clares per enderrocar el capitalisme i construir una societat diferent. Per a l'escriptor uruguaià, "l'avantatge d'això és que ara els col·lectius tenen la llibertat de crear noves estratègies. En el passat hi havia una estratègia molt clara, però no va anar gaire bé", en referència al socialisme real.

L'estudiós dels moviments socials també va subratllar que serà molt difícil canviar el món "mentre la majoria vulgui seguir consumint més i més". Un altre problema afegit és "la brutal concentració de poder que té l'1% de la població en comparació amb el 99% restant, i que aquesta minoria té armes i molt de coneixement sobre la majoria". A banda, defugint de tesis mitificadores, Zibechi va assenyalar que aquest 99% pot tenir interessos molt diversos, des dels col·lectius integrats en els sindicats majoritaris fins a les noves generacions de precàries i dones.

Segons Zibechi, la clau per poder articular alternatives al món actual és trencar amb les relacions exclusivament salarials, un fet que s'ha produit en alguns casos a l'Amèrica Llatina, com ara amb l'Ezln a Mèxic o els piqueteros a l'Argentina. L'uruguaià va aprofundir més aquest aspecte, apuntant que "una forma de contrapoder essencial és aconseguir un nivell de sobirania alimentària des de baix. si això no es dóna, és com si tinguéssim la soga al coll, ja que estem parlant de necessitats elementals, com l'aigua i menjar".

El desig d'una nova societat
Pel que fa a la possibilitat de transició cap a una societat més enllà del capitalisme, Zibechi va afirmar que això no serà possible sense moments de caos i desordre, i que "una transició ordenada implica algú que la guiiï, cosa que pot generar noves classes dominants". Davant d'aquesta situació, va assegurar que "és fonamental crear una multiplicitat de contrapoders que no reprodueixin el que ja existeix, perquè aquestes experiències són les que creen "el desig d'una nova societat".

Miren Etxezarreta, que va ser la primera en intervenir, va contextualitzar la xerrada afirmant que "després d'haver-se aprovat la reforma laboral per part d'una dreta que ni tan sols manté les formes, la resposta és cada cop més necessària". La integrant del Seminari Taifa va explicar com les persones de la seva generació sempre van pensar que es podia prendre el poder seguint les estratègies tradicionals d'organització en partits polítics, sindicats i associacions de veïns.

Després, però, es va comprovar que no era possible arribar al socialisme mitjançant vies pacífiques i institucionals, tal com van demostrar els casos de la II República espanyola o el Xile d'Allende. En canvi, amb l'ajut d'estructures més rígides de partits i sindicats es va poder prendre el poder a Cuba i Nicaragua. Etxezarreta també va explocar com el maig del 68 va suposar un canvi de paradigma pel que fa a avançar cap a una nova societat, quan es van començar a qüestionar les tàctiques anteriors. Més endavant, sorgeix el moviment antiglobalització, en que es desenvolupen iniciatives de grups més petits que plantegen alternatives de caire més local i modest.

Línies que convergeixin
L'economista va distingir entre dues línies de pensament per avançar cap a escenaris de transformació social: una línia més tradicional, basada en l'acció mitjançant partits i sindicats convencionals, i una altra que parteix de formes noves i descentralitzades, amb aversió cap a les institucions polítiques i 'Estat. Per a Etxezarreta, l'interessant seria buscar formes per fer convergir aquestes dues línies. Citant l'historiador anglès Hobsbawm, va defensar que "no necessitem ser tributaris d'una tradició marxista passada, per això tenim un camp molt ampli per buscar estratègies de transformació diferents".

Per la seva banda, Jordi Garcia va començar explicant que hi ha un conjunt de crisis (política, econòmica, energètica, de les cures...), que són les conseqüències "d'un model social que és com un Titànic que va xocar a la dècada de 1970".

Actualment, "el dilema del capitalisme productivista és que necessita créixer, però al mateix temps aquest creixement provoca la destrucció del planeta i de les espècies que l'habiten". En aquest context de pèrdua de legitimitat del capitalisme, Garcia va explicar que les opcions d'esquerres es troben en una mena de laberint, en què han de superar obstacles de projecte, ètica i eficàcia. Per deixar enrere aquestes contradiccions, Garcia va apostar per un model basat en quatre idees principals: per començar, una hegemonia de la propietat pública gestionada de forma cooperativa. Després, una reconversió ecològica de la producció i el consum, sumat a elements de democràcia participativa. Finalment, caldria una aplicació universal dels drets humans.

Referents
Al mateix temps, Garcia va argumentar que és necessari multiplicar els referents que existeixen d'ètica col·lectiva, i va posar com a exemple el moviment d'insubmissos i d'objecció de consciència al servei militar. Per ser eficaços, és necessari que fructifiquin petites lluites, i va proposar una estratègia d'empoderament popular basada en tres punts: la creació de contrapoders, la lluita noviolenta i la lluita institucional.

L'acte, que es va celebrar a l'ateneu La Torna de Gràcia (Barcelona), va comptar amb la presència d'unes 150 persones, que al final van debatre amb els tres ponents qüestions com ara la relació dels col·lectius transformadors amb les institucions, el problema de crear estructures rígides de poder o les estratègies de lluita no violentes en relació a l'existència de grups que defensen la lluita armada.

o0o

11 de febr. 2012

Xile. Un documental sobre el saqueig dels recursos Hídrics de Lumaco: AIGUA DE LUMA

Com es pot viure sense aigua? Aquesta la pregunta que planteja Aigua de Luma, documental que relata com l'expansió de la indústria forestal a la Comuna de Lumaco, Regió de La Araucanía, ha originat la desaparició de nombrosos cursos d'aigua i perllongats mesos de sequera que afecten, sense discriminació, a diverses comunitats de mapuches i camperols.


El documental Aigua de Luma revela l'impacte mediambiental i cultural que pateixen els habitants més pobres de la comuna de Lumaco a conseqüència d'una de les activitats econòmiques més rendibles de Xile.

Els autors del documental són: Julio Parra, Gabriel Oviedo, Hugo Oviedo, Nicolas Vencegas, i està produït per la cooperativa Media Sur

Anasagasti: 'El rei pot estar enfadat, però hi està implicat'

Entrevista amb l'històric dirigent del PNB, un dels polítics amb més coneixement de la casa reial.

Vilaweb

Fa gairebé deu anys va començar a denunciar des de la tribuna del congrés espanyol l'opacitat dels comptes de la família reial. I en fa tres va ser el primer a parlar públicament dels negocis sospitosos d'Urdangarín. Fins i tot va escriure un llibre, 'Una monarquía protegida por la censura' (2009), en el qual donava detalls de la vida privada del rei i dels negocis de tota la família, inclosos els del gendre. Iñaki Anasagasti, dirigent històric del PNB, ara senador, ha esdevingut aquests darrers deu anys un dels polítics amb més coneixements de la casa reial espanyola i del funcionament de la monarquia. I també un dels més crítics. En aquesta entrevista parla sense pèls a la llengua de la responsabilitat d'un rei 'poc exemplar' en l'afer Urdangarín, del pacte del PP i del PSOE amb la casa reial 'per a mantenir la ficció de la monarquia' i del fet que la infanta no hagi estat encausada 'bàsicament perquè és la filla del rei'.

–Dels negocis d'Urdangarín, ja en vau parlar fa uns quants anys i ningú no us va fer gaire cas...
–Sí, jo tenia asseguts darrere meu al senat companys socialistes de Mallorca. I totes les sospites sobre Urdangarín van començar del que m'explicaven ells, farà uns tres anys, que és quan vaig escriure el llibre sobre la monarquia.

–Què us explicaven?
–Em parlaven dels abusos de la família reial quan passava l'estiu a Mallorca. L'ús dels iots, dels guardaespatlles, del palauet de Marivent, les despeses, etc. De què representava per als mallorquins i per a la ciutat rebre aquesta família cada estiu. I ells ja em van dir que Urdangarín havia creat un institut que feia autèntics fraus a l'administració, i em van demanar si els podia facilitar la informació que jo tingués. Només van ser converses i sospites, però ja les vaig recollir al llibre.

–Urdangarín va reunir-se amb Matas a Marivent. És creïble que el rei no en sabés res?
–M'imagino que el rei estava al cas d'aquestes reunions. I m'imagino que Urdangarín no se n'amagava pas, ben a l'inrevés. Ho devia fer a la llum del dia, pensant-se que feia grans negocis.

–L'any 2006, quan va saltar el cas Palma Arena, diuen que el rei va enviar Urdangarín i la Infanta a Washington...
–Sí. I d'això, en tota democràcia normal, se'n diu encobriment, amb tots els ets i uts. Qui sap que es comet un delicte i no ho denuncia, també comet un delicte. I si a sobre hi és implicat d'alguna manera... Però esclar, quan el rei diu al discurs de Nadal que la justícia era igual per a tothom, resulta que ell és l'únic, tal com diu la constitució, que és inviolable i que no està subjecte a cap responsabilitat. I jo crec que això és el que ha passat: arriba Urdangarín i veu la impunitat i la immunitat amb què actuava el rei i diu: 'si ho fa el meu sogre, per què no ho puc fer jo?' I cau a la trampa.

–Aquest article de la constitució només afecta el rei...
–Sí. Però és el que deia Matas: 'Qui diu que no a un membre de la casa reial?' Hi havia una aura que envoltava no només el rei sinó tots els membres de la casa reial i els feia impunes i immunes.

–I la infanta Cristina, hauria de ser encausada?
–La dona de Matas ha hagut de declarar al jutge perquè era sòcia del seu marit. Quina raó hi ha per a no encausar també la infanta, que anava a mitges amb Urdangarín? A més, ser encausat no vol pas dir culpabilitat. Em sembla que aquí passa una cosa prou clara: ni la casa reial ni el PP ni el PSOE no són prou madurs per a veure una infanta al banc dels acusats.

–El PP i el PSOE?
–Sí, aquests dos partits són els pilars del sistema. Hi ha un gran pacte que ve de la Transició. Recordeu el discurs de Nadal del rei? A part l'arbre de Nadal i del pessebre, quina única foto hi tenia al costat?

–Ostres...
–Una foto de Zapatero i Rajoy junts. No hi havia cap foto amb cap membre de la família reial i, és clar, no hi havia cap foto amb Ibarretxe o amb Carod-Rovira. Per què? Perquè el PSOE i el PP són els que sostenen el sistema.

–Però els jutges són jutges i prou. Independents...
–Sí, però la infanta no és encausada bàsicament perquè és la filla del rei i perquè encara vivim sota una monarquia protegida per la censura i per molts elements. Tornant al discurs del rei, del dia 24, cal tenir en compte que el dia abans es va decretar el secret de sumari perquè no coincidís que el rei pronunciava el discurs el mateix dia en què s'encausava Urdangarín. Aquí hi ha una laxitud. M'imagino que sí això hagués caigut en mans d'un jutge nord-americà o anglès i tot seria diferent. I si la infanta seu al banc dels acusats la notícia farà la volta al món. Per tant, doni per fet que faran mans i mànigues perquè això no passi.

–Però han passat molts anys d'aquest pacte que dèieu...
–Aquest pacte es va negociar durant la Transició com qui juga a cartes amb una única conclusió clara: 'Jo no et toco a tu i tu no em toques a mi'. I tot això amb la gran complicitat, des d'aleshores, de la majoria de mitjans de comunicació, començant pel grup PRISA. Si tots aquests anys el PSOE hagués tingut una ànima ètica, la monarquia hauria durat quatre minuts.

–El rei ha acumulat una gran fortuna, que no s'explica per la paga de l'estat. Com l'ha feta?
–Ell és un servidor públic, que té totes les despeses pagades. Gairebé pot estalviar tot allò guanya. Però la cosa més greu és que després veus a la revista Forbes que és un dels homes més rics d'Europa, amb una fortuna estimada de 1.900 milions d'euros. Fas números i t'adones que els números no quadren! Només quadren si comptem les comissions que pot haver cobrat per les gestions que pot haver fet amb els xeics àrabs, o perquè la Fórmula 1 vagi a un lloc o un altre, etc. Recordem que en lloc d'anar al funeral de Delibes, el rei se'n va anar a Qatar. La seva vida privada no és gaire exemplar.

–Una de les seves funcions és, en teoria, de donar exemple...
–Sí. És curiós, perquè tot el mite de la monarquia es basa en això, en l'exemplaritat, perquè no té poder executiu, tot el poder que té és simbòlic. I el malmet amb la seva vida privada, que no és exemple de res: relacions amb algunes dones, caceres d'óssos a Romania i a Rússia, desaparicions, amics poc recomanables, etc. Per això el PP i el PSOE ho han passat tot per alt, perquè saben que el personatge no és exemplar. I per a mantenir tota la ficció de la monarquia no hi ha res millor que no parlar de la monarquia.

–Parlàveu de comissions. Sabeu si el rei podria haver intercedit en el contracte de Talgo amb els trens de gran velocitat de l'Aràbia Saudita?
–Sí que hi ha intervingut, em consta. Que hagi cobrat, no ho puc demostrar. Mireu, jo vaig participar fa tres mesos en la delegació política espanyola que va anar a l'Aràbia per mirar de convèncer els àrabs que la proposta espanyola de gran velocitat era millor que no pas la francesa, que era un 30% més cara. I sap què ens deien els ministres i els prínceps àrabs abans de començar cap reunió?

–Què?
–Deien: 'Sí sí, ja ens ha telefonat el seu rei, ja estem al cas...' Què hi pinta un rei fent gestions d'aquesta mena per un tren de gran velocitat?

–És un rei corrupte?
–Si ho digués no ho podria demostrar, perquè el tribunal de comptes no el controla i la justícia no pot actuar contra ell. Però a parer meu, diria que sí. Ara, no hi ha manera de demostrar-ho, perquè segons la constitució se li dóna una quantitat de diners i ell l'administra a la seva manera.

–Heu dit també que encara que Urdangarín fos declarat culpable, el delicte pot haver prescrit...
–Sí, no sóc expert en la matèria, però diuen que hi ha delictes econòmics que prescriuen al cap de cinc anys, i al cap de deu. És absurd, però és així. Pots passar més anys a la presó per haver robat una gallina que no per haver robat cinc mil milions... Però imagineu que es demostrés que hi ha delicte i després resulta que ha prescrit. L'escàndol seria tan sonat que faria molt de mal a la monarquia. Si això passés, i pot passar, el rei ja no tindria el valor de dir que la justícia és igual per a tothom...

–Tot plegat pot fer caure la monarquia?
–Aquest cas, acabi com acabi, ja ha dissipat el perfum màgic que envoltava la monarquia. I ja veurem l'èxit que tindran les maniobres d'uns i altres, fins a quin punt la infanta Cristina podrà aguantar al marge de tot, i fins a quin punt el rei apartarà del tot Urdangarín. Però és evident que la gent jove, que ja veia la monarquia com una cosa anacrònica, ara la veu incomprensible.

–Per tant, pot passar que en un futur no gaire llunyà es vegi forçada a plegar...
–No ho crec. En tot cas, la casa del rei mirarà de passar pàgina amb la successió i de potenciar màximament la figura de Felip de Borbó amb una imatge renovada. Aquesta serà la seva estratègia i sospito que se'n sortirà.

–Si el rei es desentén d'Urdangarín, es pot donar el cas que aquest airegi algunes de les activitats del seu sogre?
–Ho veig difícil. Jo crec que li deuen dir: 'Escolta, noi, aguanta, passa aquest tràngol i després ja t'arreglarem la vida.' Crec que deuen jugar amb ell d'aquesta manera. I no perdem de vista que per molt que xerri, ara Urdangarín ja no té gens de credibilitat.

–Per a acabar, què us diu el nas? Com acabarà el cas Urdangarín?
–D'una manera o altra hi haurà culpabilitat, però se cercarà algun subterfugi perquè no vagi a la presó, aprofitant que no té antecedents... Tindrà una gran sanció social, però no anirà a la presó.

–Havíeu arribat a imaginar, tot amb tot, que la cosa arribaria fins en aquest punt?
–Urdangarín era un noi basc que jugava a handbol a Barcelona, on festejava una noieta. En condicions normals hauria muntat un restaurant. Però entra en una nova família i veu el que veu. I, què coi!, decideix de participar-hi. Ara, no és gens comprensible que fa uns anys es comprés una casa de sis milions d'euros a Pedralbes i que ningú no demanés d'on treia els diners. El rei pot estar molt enfadat, com diuen, però hi està molt implicat.

o0o

Draps bruts a la casa reial espanyola,

o0o

9 de febr. 2012

Presentació a Tarragona del llibre: “Vivir en deudocracia”

La Llibreria La Capona es complau a convidar-vos a la presentació del llibre:

'VIVIR EN DEUDOCRACIA'
Iban un portugués, un irlandés, un griego y un español...
Quién debe a quién

ISBN: 978-84-9888-388-6
Año Publicación: 2011

La presentació anirà a càrrec de la Mònica Vargas i l'Olivier Chantry, coautors del llibre.
L'acte tindrà lloc dijous 9 de febrer, a les 8 del vespre, a la llibreria la Capona.

Carrer Gasòmetre 41-43
Tarragona.

Els països del Sud han viscut durant dècades asfixiats pel deute, el FMI i el Banc Mundial. Ara, en el Nord, el deute recau sobre Grècia, Irlanda i Portugal, i ja són països més empobrits i amb major desigualtat social del que eren abans dels “rescats”. A qui li toca ara? A Itàlia? A Espanya?

És necessari aclarir a què responen els ajustaments pressupostaris exigits pel FMI i la UE. Pot el país veure’s abocat a un “rescat”? Què hi ha darrere del deute espanyol? Pot una auditoria del deute ajudar-nos a sortir de la crisi? I si no paguem?

Solament quan els pobles coneixen la veritat, poden reclamar els seus drets i oposar-se amb força a les mesures d’austeritat i a la càrrega insostenible del deute. Aquest llibre, i les alternatives que proposa, com l’auditoria del deute, ofereixen el coneixement necessari per a la resistència.

La campanya Qui deu a qui? és una xarxa d’organitzacions i moviments socials que des de 2005 lluita per l’abolició del deute il·legítim i el reconeixement del deute ecològic. Aquest llibre l’han elaborat de forma col·laborativa activistes de Qui deu a qui? i persones vinculades a altres organitzacions.

6 de febr. 2012

L'art i el país perden Antoni Tàpies

Considerat un dels artistes catalans més destacats del segle XX

Font: Vilaweb

Feia poques setmanes que l'artista Antoni Tàpies havia fet 88 anys (el doble infinit) i se sabia que feia temps que estava delicat de salut. La família ha comunicat el traspàs aquesta tarda a l'ajuntament de Barcelona. Tàpies ha estat referent mundial en l'art contemporani de la segona meitat del segle XX. Els seus inicis venen marcats pel Grup Dau al Set, i la seva aportació essencial a l'art contemporani es desenvolupa a partir dels anys cinquanta quan es converteix en un dels grans exponents de l'informalisme.

La seva obra, que s'exposa arreu del món, s'estudia i es mostra a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona (vídeo), que va crear el mateix artista el 1984 per promoure l’estudi i el coneixement de l’art modern i contemporani.

Els inicis amb Dau al Set

Els primers anys d'Antoni Tàpies en el món de l'art van anar de la mà d'un grup d'amics artistes entre els quals hi havia el seu cosí Modest Cuixart, Joan Brossa, Joan Ponç, Joan Josep Tharrats i el crític Arnau Puig. S'agruparen amb el nom de Dau al Set, cap a l'any 1948. Tàpies havia negat en diverses ocasions la consideració de Dau al Set com a grup, però el cert és que aquesta etapa fou important, i el fer del col·lectiu el va marcar artísticament. En la recent edició de l'opuscle 'Dau al Set. La II avantguarda catalana', la nadala de la Fundació Lluís Carulla, Arnau Puig escriu en relació a Tàpies: 'En entroncar-se amb els nous amics, pren consciència que l'art és potser, també, un compromís social i no una estricta rebel·lia individual. En aquell temps va posar l'acció creadora al servei de la manca de moralitat de la societat, es manifestà contra l'ostentació i exaltà i escarní els símbols que fins aleshores constituïen i eren els valors de la societat: aspecte, aquest, a què era molt sensible per l'exemple de la pròpia família, benestant, culta, amant i respectuosa de l'ordre social, al qual cal contribuir perquè els fets s'ajustin a les predicacions.'

De mica en mica es va acostar a les formes de vida religiosa i mística orientals i dels pobles anomenats primitius que el van influir en l'expressivitat plàstica. Més tard, li arribà la necessitat de descobrir les matèries. També explica Arnau Puig: 'Més que el color, potser el millor suport per a les expressions són les matèries, que ofereixen el color, però no les falses brillantors.'

Un dels artistes que ha mirat bé l'obra d'Antoni Tàpies i hi ha reflexionat abastament és el també artista Antoni Llena. Preguntat per la trascendència de la figura de Tàpies, Llena ha començat dient: 'És un dels pintors que considero cabdals d'aquest segle. Espero que el reconeixement que es mereix sigui…' Llavors s'ha parat i ha confessat: 'Mira, és que no sé massa què dir-te en aquets moments, perquè em sembla que les paraules sonen ridícules. Estic afectat. Perquè malgrat que la seva mort era previsible, no me'n volia fer a la idea.'

Tàpies i el futur

Amb tot, Llena ha deixat escrits molts moments de relació amb l'artista i amb la seva obra. Hi va dialogar amb gran intensitat en l'exposició 'Tàpies vist per Llena' (1991), un encàrrec de la Fundació Tàpies. En el recull d'articles 'Per l'ull de l'art', Llena en parla molt d'Antoni Tàpies. Ens quedem amb una reflexió que era de present i de futur. Es titula 'Què serà de la pintura d'en Tàpies' (2005), i diu:

'…quin demà espera a la pintura de Tàpies, una obra que rastreja subsòls, que amalgama memòries en fementació? Sobretot si pensem que en Tàpies és percebut pels nostres contemporanis com un artista d'existència llarga i de producció copiosa, que demana esforç a l'hora d'encarar-s'hi—tot i que, sense haver aprofundit gaire, es pensen que l'han digerit pel sol fet d'haver-lo identificat estilísticament. A sobre, delerosa de novetat, una gran part de la crítica actual ha circumscrit la seva pintura a una època i l'ha desada com una nosa.'

I després, Llena continua. Som al 2006: 'He tornat a Campins per contemplar una volta més l'obra que en Tàpies ha fet durant l'estiu. A primer cop d'ull, m'ha semblat una producció sense tensió. Però ha estat una impressió momentània, superficial. Vista amb deteniment, he comprès que la manca aparent d'impuls no era sinó despullament. Tàpis ha depurat gest i plasticitat. S'ha desprès de gestualitat i ha talment reduït la gramàtica iconogràfica que, entre la cinquantena d'obres que he contemplat, sols hi he observat dues creus. (…) Aquest despullament mancat d'emotivitat fa que l'obra projecti un so imperceptible que va fent forat a l'orella de l'espectador. I aquest so imperceptible no és sinó el crit mig apagat d'un univers a la recerca de futures memòries. Memòries per a reviure-hi imperativament. Frisoses de vida. És per això que la pintura de Tàpies té futur.'

El doble infinit d'Antoni Tàpies (13.12.2011).

VilaWeb TV: Tàpies a la Tàpies (3.03.2010)

Per molts anys, Tàpies (14.12.2008).

Biografia d'Antoni Tàpies a la web de la Fundació.

'...hem de conquerir i aprendre el més primordial: poder i saber contemplar, poder i saber concentrar-nos en allò que fem, tenir un mínim de decència i llibertat...'
Antoni Tàpies

--o-Ø-o--

Antoni Tàpies i el seu llenguatge propi, profund, que s'escapa sempre


Mentre era al teatre Romea escoltant Ausiàs March, he rebut un sms amb la notícia de la mort d'Antoni Tàpies. Antoni Tàpies i Ausiàs March són una mateixa persona. Tenien la capacitat d'expressar l'època. L'un a través del llenguatge literari, l'altre a través del llenguatge visual fonamentalment. Tots dos han parlat de tu a tu amb els déus, des de la condició humana i des de la condició del llenguatge.

Antoni Tàpies ha tingut la capacitat de crear un llenguatge propi, que potencia el sentit profund de la humanitat, però un llenguatge que s'escapa sempre. Tàpies no va existir fins que no va escriure al revés. Que és la diferència, i que expressa allò real i allò invisible. A través de la transgressió, Tàpies ha arriscat per crear un llenguatge molt profund.

Contemplar una obra de Tàpies fa que qui s'hi acari hi aporti el seu sentit. Tàpies no s'entén a la primera. Hi ha d'haver un sentit del passat i la rebel·lió dels codis.

Tàpies és més que un artista català: va crear uns símbols i un sentit profund de la cultura per trepitjar-la i per enaltir-la. I així també es fa universal. La seva obra i el seu pensament combat la mesquinesa i la petitesa de la classe política i de la misèria quotidiana. I ho fa amb el crit del seu art.

Tàpies ha estat una de les persones més apassionades pels llibres que conec. Eren la seva gran dèria. En aquesta època, defensava l'aprofundiment de la contradicció i de la radicalitat.

Tàpies sobreviurà en el doble infinit, que era el que havia buscat sempre.

(Opinió telefònica recollida per VilaWeb.)

--o-Ø-o--

Faces of Antoni Tàpies

5 de febr. 2012

Hondures, FNRP Analitza govern neoliberal corrupte de Porfirio Lobo

mrGeorgeKan 05/02/2012

Després de complir-se dos anys del règim del president hondureny, Porfirio Lobo, el Front Nacional de Resistència Popular, ha presentat la seva anàlisi sobre aquest període.


o0o

La situació de Bajo Aguán a Hondures


[Vídeo 3:44 min.] Rebelión/OCAGLVC
Un dels conflictes actuals més intensos a la regió centreamericana. Més de 50 camperols/les assassinats/des en menys de tres anys. El cop d'estat ens deix veure en la complicitat de les institucions amb els terratinents inculpats per les comunitats.



o0o

Alemanya confirma la simpatia de Juan Carlos pels colpistes del 23-F

Un document de l'ambaixador alemany a l'època, revelat avui per 'Der Spiegel', mostra un rei comprensiu i simpatitzant amb els colpistes

Joan Carles I d'Espanya (batejat com Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias

Font: Vilaweb 05/02/2012

El setmanari alemany Der Spiegel publica avui a la seva edició en paper un informe enviat per l'ambaixador alemany a Espanya el 1981, Lothar Lahn, en què exposa que el rei Juan Carlos va mostrar comprensió pels protagonistes del cop d'estat del 23 de febrer de 1981. La revista es basa en un despatx enviat per l'ambaixador al govern del socialdemòcrata Helmut Schmidt, i que fa poc que s'ha desclassificat en la publicació 'Documents d'Història de la Política Exterior de la RFA'. S'hi descriu el contingut d'una conversa entre Lahn i el rei el 26 de març de 1981 en què Juan Carlos, lluny de mostrar rebuig o indignació pels colpistes, hi va mostrar 'comprensió i simpatia'.

L'ambaixador alemany diu en l'informe que Juan Carlos li va dir que els colpistes només volíem 'allò que tots volem' i que va concretar en 'la reinstauració de la disciplina, l'ordre, la seguretat i la tranquil·litat'.

El rei, segons Lahn, també va assegurar-li: 'Els líders del cop només pretenien el que tots volíem, concretament el restabliment de la disciplina, l'ordre, la seguretat i la tranquil·litat.' I carregava tota la responsabilitat de l'intent de cop d'estat al president del govern espanyol, Adolfo Suárez.

El rei va confessar, segons l'ambaixador alemany, que miraria d'influir en el govern i els tribunals per a evitar un càstic sever als colpistes, i que el 23-F s'havia d'oblidar com més aviat millor.

La Casa Reial, contactada per l'agència Efe, ha manifestat sobre aquesta qüestió que 'el paper i l'actuació del rei el 23-F ja estan consolidats per la història, i la manera decidida i determinant com va actuar en defensa de la democàcia és sabuda per tota la societat espanyola i a tot el món'.

Més notícies sobre la casa reial espanyola